No sé si us haurà passat mai però últimament no passa cap dia sense que m’aparegui una d’aquestes molestes finestres de l’Adium. És molt possible que ja sigui un mètode força antic d’spam però pensava que no arribaria a produïr-se a través de xat. M’agradaria saber qui és el que té prou temps per perdre per crear aquesta mena d’intrusions. Això en el cas que realment sigui una persona qui ho hagi fet clar. Si és així, és que no té vida pròpia? no té amics o parella per distreure’s? No tenia àvia de petit?

Com potser ja sabeu estic formalitzant poc a poc el que serà la primera revista de l’escola on estudio, l’escola municipal d’art de Terrassa. Doncs bé, per tal d’oferir un regalet als lectors hem pensat en incloure en el número de presentació un petit -o més aviat un gegant- desplegable ple de petites fotografies del nostre blau i radiant cel. Quines mides té aquest pòster. Poca cosa, el mateix que un DIN A2 vertical (594×420mm) i cada fotografia és un requadre de 3×3cms. Puc sentir els murmuris des d’aquí: “no acabaràs mai! Estàs boig!” De la segona cosa n’estic segur però de la primera crec que sí que acabaré. Per això us vull demanar ajuda. Si tens alguna fotografia on hi apareix el cel, serè, radiant, de tons blaus i sigui predominantment el protagonista me la podries enviar i, un cop acabat el pòster, afegiria els crèdits corresponents a mode d’agraïment. És més, intentaria fer-vos arribar una còpia de la revista més endavant! Depèn de vosaltres.
Per dubtes, comentaris i possibles enviaments envieu-me un correu electrònic a joelvilaroca[at]gmail.com. Salut!

I ho dic per comprovació empírica i categòrica. A banda de les interminables hores d’espera a les administracions, les pèssimes gestions públiques en urbanisme i serveis socials, l’incomptable munt de paperassa inútil però necessària imprescindible per a qualsevol tramitació, la ridícula estratègia en temes laborals i d’habitatge, la xuleria i prepotència política, les pretencions de ser un país europeu quan sumant totes les deficiències fan que tot Europa es rigui de nosaltres, quan els qui governen no en tenen ni idea i que tenen massa a coses a fer i comencen a treballar en el que realment no és bàsic per a viure sobreviure sense disgustos, evitant no posar-te malalt per no esperar el teu diagnòstic al cap d’un any i mig, on les diferències lingüístiques generen guerres i disputes absurdes i ridícules, quan les normes laborals s’incompleixen (poseu-vos el p*tu arnés de seguratat palete(o)s dels c*llons i així potser no us mateu i entorpiu el sistema sanitari), quan un marit que pega a la seva esposa és lliure de passejar al voltant seu mentre no s’acosti més de 5 metres, quan un violador reincideix un cop i un altre, quan un borratxo es dedica a assessinar noies estrangeres perquè no és res més que un fill de p*ta reprimit i anormal, quan un deficient mental mata a una criatura per fer-lo perdre la partida, quan la mala educació i, encara pitjor, el penós caràcter de certa població rància i estreta de mires fa que vulguis vomitar de tanta merda que abunda al teu país, quan la patxorra espanyola trepitja els drets de qualsevol per tal de defensar només els seus i allò que l’afecta, sense importar que a l’altre li destrossis la vida, quan les defenses legals afavoreixen més al culpable que a tu com a denunciant, quan aquesta llista es fa interminable i cada dia t’adones que res canvia et venen ganes d’engegar a parir aquest país fastigós i podrit des de fa temps on la ignorància és el que abunda i obté més recompences (programació de televisió, edicions de premsa, etc. ja saps a què em refereixo), on l’estafa és el pa de cada dia, les trucades no serveixen i a sobre t’estafen encara més, on tots veiem que és injust i ningú fa res, a tot això et dic España:

I per calmar una mica els ànims et diré la raó d’aquesta enrabiada. El magnífic servei de repartiment *** m’ha perdut un paquet, no cal dir que és important perquè tot ho són però això ells no ho saben, que havia de rebre entre ahir i avui. El fet és que últimament passen massa coses en aquest país, coses petites però que et van carregant de mala llet per dins i necessitava desfogar-me (i encara podria dir més coses). Si et sembla que blasfemo i que tens opinions contràries et demano disculpes, no vull ofendre a ningú. Interpreta-ho com un crit desesperat i res més. Però hi ha “coses” que em deixen perplex i no entenc que passin. És igual de difícil seguir les normes que no seguir-les, però com a mínim que els teus actes no afectin als altres. Ho dic des del respecte més profund a tothom, excepte a aquells qui no em tenen aquest respecte recíproc.
Sincerament, si aixó no canvia (i no ho farà) prefereixo marxar i deixar que la poma es podreixi sola. Apa! I ara a tramitar la denúncia i a malgastar més paper, i perdre més temps, i…

Un dels inconvenients a que m’enfronto amb més delicadesa és l’elecció i combinació correcta de tipografies. Però aquest és un problema molt freqüent en els estudiants de disseny gràfic, els quals veuen en els seus predecessors il·lustrats obres tipogràfiques d’una exquisidesa impol·luta que causa una rabiosa enveja saludable. Dic que és saludable ja que l’observació d’allò que et deixa corprès és la única via fiable per a exercitar, mitjançant la pràctica, la inspiració en qualsevol àmbit creatiu.
Deixant de banda l’eloqüència, ara que tinc temps tan per llegir com per practicar he decidit començar a fer exercicis teòrico-pràctics a nivell personal per tal de millorar i ampliar -dins dels límits possibles- la meva capacitat creadora. Això és, buscar noves relacions cromàtiques, establir-me en els fonaments del disseny, buscar els equilibris espacio-temporals, relacionar de forma armònica tipografies i colors, seguit d’un llarg etcètera. Com a petit exemple un fons de pantalla resultant d’aquest esforç que intento aplicar-me.

P.D.: no sé què m’ha agafat ara per voler posar en pràctica un vocabulari tan fastuós. Coses de llegir llibres de’n Jan Tschichold.